I, per acabar, Art i Assaig

Ho he de reconèixer (i em sembla que no sóc l'únic matalasser que li passa): Tenia moltes ganes, però moltíssimes moltíssimes moltíssimes, de descarregar una altra vegada un cinc de vuit.

El tres de nou amb folre és un gegant enorme, altíssim i molt difícil de vèncer. Un castell mediàtic que, enguany, permetrà que els Xiquets entrin al selecte món de les colles de nou.

El cinc de vuit és ben bé una altra cosa. És la complexitat d'un castell compost; és la bellesa de les dues aletes i del canvi d'estructura que ha de fer l'enxaneta; és la feblesa d'un dos de vuit que es recolza en un tres i la generositat d'un tres de vuit que, pis a pis, reforça el dos quan puja i el sostè quan baixa; és el trencaclosques de la pinya; és el tremolor incessant; és el pes de tanta gent de tronc damunt de la pinya... És el cinc de vuit que els Xiquets vam carregar per primera vegada aquí La Riera l'any 99 (per cert, senyors del Consistori, per quan una placa que ho recordi?), és el castell que obre de veritat les portes a reptes més importants.

Si el tres de nou és un castell "comercial", el cinc de vuit n'és un d'"art i assaig".

I ahir, a la Plaça del Rei de Tarragona, els Xiquets el van tornar a fer seu, a fer nostre. Va ser el cop que reblava el clau d'una temporada que començava amb molta incertesa, però que s'ha reconduït amb encert cap aquests dos castells descarregats impensables fa uns mesos: el tres de nou amb folre fa quinze dies i el cinc de vuit d'ahir. A poc a poc, amb bona lletra i fent una feinada als assajos; comptant les diades justes, ni massa ni massa poques, per a avançar amb seny i pocs entrebancs fins a culminar la temporada amb aquest èxit rotund i, a Tarragona, aclaparador.

El mèrit, doncs, és de la Colla: De la Tècnica i de la Junta que han sabut reconvertir aquella crisi inicial en aquest èxit final però també, i potser sobretot, de tots els castellers, castelleres i canalla que s'han posat la faixa als assajos i a plaça (no parlo per mi, és clar: quatre assajos mal comptats quan la feina important ja estava feta).

Ara, (tot i que jo, segurament, tornaré a l'excedència temporal) l'important és mantenir l'esperit de cara a l'any que ve. Enguany s'ha aconseguit: L'any que ve, com a mínim, s'ha de repetir. Com diu, amb raó, el tòpic: Arribar-hi és difícil però ho és molt més mantenir-s'hi.

El que sí que és segur és que l'any 2007 haurà estat pels Xiquets de Tarragona una temporada excepcional i excel·lent. Enhorabona a tots i, tant de bo, per molts anys!.