En Batista d'Altafulla

Diumenge passat, a La Riera, vaig estar parlant una estona amb en Batista d'Altafulla.

M'impressiona parlar amb els castellers grans per la seva saviesa, per les seves experiències, per la seva història i, sobretot, perquè sempre he tingut la sensació que la seva passió pels castells és molt més intensa que la de la gent més jove.

Sovint els trobareu disposats a fer-la petar: Potser perquè els agrada recordar en veu alta, potser perquè són grans i sempre queden als últims cordons de les pinyes, potser perquè es troben sols...

"Ara només aparto les espardenyes, però de més jove parava a baixos. L'any 1979 vaig aguantar un castell amb el pit, d'avant que s'havia fet el segon! Em deien el 'búfalo'" - em recordava amb els ulls brillants.

I, tot sovint, aquests castellers grans com en Batista saben reconèixer el seny que de vegades ens falta als més joves: Quan molta gent a plaça (jo mateix) cridava "amunt!" a l'enxaneta del dos de sis dels d'Altafulla, ell deia fluixet fluixet "seny, seny" i, quan ja l'havien desmuntat em va venir a dir "Això és el seny. Si la canalla no ho veu clar, el castell no s'ha de fer. I, sobretot, a la canalla no se l'ha de renyar mai! Mai!"

I em va confessar un secret. Quan veu perillar un castell (i parlava del quatre de vuit dels Xiquets), en Batista ajunta les mans amb força i tanca els ulls: Tota la força que ha tingut traginant sacs i pujant pilars a les 40 escales d'Altafulla la transmet al castell que es descarrega.

I és que a en Batista, i a tots els altres castellers dels que som hereus, els devem la pervivència dels castells, la força, l'equilibri, el valor i el seny.