El documental "Castells" avui dissabte al 33

El passat mes d'Abril, aquest blog va recollir, tan àmpliament com em va ser possible, el ressò de la projecció del documental "Castells" de Gereon Wetzel al Full Frame Documentary Film Festival de Durham.

TV3 ja va emetre aquest documental el mes de setembre passat i, com deia en una altra entrada del mes d'Abril, convindria que el reposessin pels despistats.

Ahir, el Xavier Rius de ca l'Anton de Roc em va enviar un correu que jo he llegit aquesta matinada (moltíssimes gràcies!!! Per cert, l'he reenviat a en Gereon, suposo que no et sap greu...) per a informar-me que aquest dissabte el Canal 33 el torna a emetre les 22:05. O sigui que tots aquells que ens el vam perdre al Setembre, demà no tenim excusa.

Les castelleres de Mumbai

Aquest article de Cybernoon.com està dedicat a les noies Govinda de Mumbai, a l'Índia.
A diferència de les colles castelleres d'aquí, a l'Índia les agrupacions no són mixtes i, pel que sembla, les noies hi posen molta il·lusió i esperit reivindicatiu de la igualtat entre sexes:

“There is immense support from the family members. Everyone is in support of the mandal as they believe that women should also participate in such events,”
(...)
“Men enjoy all the time. It is festivals like Gokulashatami that give us an opportunity to have fun,”
(...)
"Initially, women would form three to four human pyramids, but now they are curious and are eager to compete with men."
(...)
"With the mahila mandals springing into activity all over the city, it is yet again proven that women can compete with men everywhere and this is no exception."

Pel que sembla, doncs, tant a l'Índia com aquí, els castells, a més a més de ser cultura i espectacle, tenen un component social tant o més important que el fet de fer castells cada cop més alts.

Què provoca que un fet tant simple com enfilar-nos els uns damunt dels altres trascendeixi, universalment, en agent social? Potser és per la senzillesa del contacte humà; o potser per què la solidaritat de l'esforç per a assolir un castell és una metàfora d'altres esforços i d'altres objectius també col·lectius? Potser no ho sabrem mai però, almenys a mi, m'il·lusiona saber que unes noies índies fan castells per demostrar-nos i per demostrar-se que poden ser iguals que els homes.

¿Hay que prohibir los “toros” o los “castellers”?

A la pàgina Infokrisis hi he trobat unes perles, datades el 2005, per si us voleu enrabiar una estoneta. Torno a avisar: Seguiu llegint només si voleu emprenyar-vos.

Infokrisis és la pàgina personal d'Ernesto Milá. Tot un personatge: Fundador del Partido Español Nacional Socialista; membre de CEDADE i de Democracia Nacional; va cometre un atemptat contra la seu de la UCD durant la transició; segons la justícia italiana podria ser l'autor de la matança a l'estació de Bolonya del 1981; se l'ha relacionat amb els GAL... Ara sembla que treballa pel CNI i es dedica a publicar i presentar llibres sobre terrorisme i catarisme. Si busqueu Indymedia Barcelona trobareu més informació del personatge.

Us copioienganxo algunes de les perles:

"Se levantan “castells” más altos porque los pisos superiores están formados por niños cada vez más pequeños. Más altos, si, pero porque pesan menos. Mientras que las bases del “castell” están formadas por tipos cuadrados y enfajados, a partir del segundo nivel, estamos hablando de chicos y chicas adolescentes que apenas superar los 40 kilos y en torno a 20, los últimos pisos y el sufrido “ancheneta”."
(...)

"Hemos asistido a innumerables fiestas mayores y visto las evoluciones de decenas de “collas castelleras”. Así que sabemos de lo que hablamos. Hace poco estuvimos entreviendo la posibilidad de elaborar un libro de fotografías realizadas en este tipo de fiestas, que debería titularse “Como media Catalunya se partió en el espinazo ante el regocijo de la otra media”. En estos certámenes, eso es precisamente, lo que ocurre."
(...)

"Llama la atención que el Canal 33 K-33, que inevitablemente suponen el acompañamiento de la “temporada de castellers”, sirve siempre las imágenes de las caídas, pues, no en vano, dan cierto morbo a la competición (en estos concursos se suelen resolver y poner de manifiesto las tradicionales rivalidades entre poblaciones catalanas vecinas y, los de una villa, celebran jubilosos, el leñazo de los castellers de la población rival), pero jamás, y somos tajantes, jamás, sirven los planos medios en las que podrían percibirse las expresiones de dolor, de miedo y de tensión angustiosa, que se producen justo cuando todos los cuerpos han tocado tierra…"
(...)

"Es evidente, que los operadores y realizadores de Canal 33, no actúan por su cuenta, evitando las escenas de dolor, las luxaciones de músculos, las roturas de huesos (costillas, clavículas, brazos, vértebras, etc.), es evidente que siguen las consignas del “censor” y del “comisario político”, que siempre, inevitablemente, actúa en los medios de comunicación catalanes y que, en este terreno, tiende a demostrar que los “castelles” es una actividad inocua, festiva, lúdica, sin ningún tipo de riesgo y en el que todos sus participantes, gozan, incluso cuando caen de 8 metros de altura. La “solidaridad catalana”, el “hacer país”, que simbolizan perfectamente los brazos extendidos que sostienen a la base del “castell” y que constituyen el único amortiguador, es una muestra de esta actividad, en la que se opera el milagro de que nadie caído de 8 metros de altura, sufre el más mínimo daño."

Tot això i molt més, incloses altres perles diguem-ne "nacionals" que també causen enrabiada però que us estalvio. Si us pica la curiositat i en voleu més, només cal que seguiu l'enllaç de l'inici de l'entrada. Si l'índex d'enrabiada encara us augmenta (us puc ben assegurar que jo, ara mateix, estic que mossego) recordeu el nom del feixista personatge i apliquem-nos la màxima de Bertol Brecht:

"Primer se'n van endur els jueus, però com que jo no sóc jueu, no em va importar. Després se'n van endur els comunistes, però com que jo no era comunista,t tampoc em va importar. Després se'n van endur els obrers,però com que jo no era obrer, tampoc em va importar. Més tard es van endur els intel·lectuals, però com que jo no era intel·lectual, tampoc em va importar. Després van seguir-los els capellans, però com que jo no era capellà, tampoc em va importar. Ara venen a buscar-me a mi, però ja és massa tard".

Per això, el retrat que il·lustra aquesta entrada és d'en Bertol Brecht.

Ajuda als turistes

En aquesta adreça hi trobareu un fòrum de viatges en el qual uns turistes volen saber quan podrien veure castells a Barcelona pels volts del mes d'octubre:

"We are traveling to the Barcelona area in October. Does anyone know if any towns nearby have any festivals during that time. Specifically, we would like to see some of the human pyramids if possible. Thanks."

A l'octubre ja s'hauran perdut la diada de la Mercè però si algú pot ajudar-los... em sembla que van una mica despistats perquè s'han posat un toro d'aquells de l'Obsborne de les carreteres com a icona.

En Batista d'Altafulla

Diumenge passat, a La Riera, vaig estar parlant una estona amb en Batista d'Altafulla.

M'impressiona parlar amb els castellers grans per la seva saviesa, per les seves experiències, per la seva història i, sobretot, perquè sempre he tingut la sensació que la seva passió pels castells és molt més intensa que la de la gent més jove.

Sovint els trobareu disposats a fer-la petar: Potser perquè els agrada recordar en veu alta, potser perquè són grans i sempre queden als últims cordons de les pinyes, potser perquè es troben sols...

"Ara només aparto les espardenyes, però de més jove parava a baixos. L'any 1979 vaig aguantar un castell amb el pit, d'avant que s'havia fet el segon! Em deien el 'búfalo'" - em recordava amb els ulls brillants.

I, tot sovint, aquests castellers grans com en Batista saben reconèixer el seny que de vegades ens falta als més joves: Quan molta gent a plaça (jo mateix) cridava "amunt!" a l'enxaneta del dos de sis dels d'Altafulla, ell deia fluixet fluixet "seny, seny" i, quan ja l'havien desmuntat em va venir a dir "Això és el seny. Si la canalla no ho veu clar, el castell no s'ha de fer. I, sobretot, a la canalla no se l'ha de renyar mai! Mai!"

I em va confessar un secret. Quan veu perillar un castell (i parlava del quatre de vuit dels Xiquets), en Batista ajunta les mans amb força i tanca els ulls: Tota la força que ha tingut traginant sacs i pujant pilars a les 40 escales d'Altafulla la transmet al castell que es descarrega.

I és que a en Batista, i a tots els altres castellers dels que som hereus, els devem la pervivència dels castells, la força, l'equilibri, el valor i el seny.